El retorn abans de l'estiu
Se suposa que juny és el mes en què tot comença, i amb tot vull dir l'estiu. Allò que acaba al juny és allò que fou posat en marxa a la tardor i, per tant, ja és hora que toqui el dos: ja ha acomplert la seva comesa i ara és època de nous inicis. Sempre he entès juny com a una mirada oberta al futur, com a una esperança optimista en latència, com a una sobregenerositat respecte dels límits del possible. Però juny guarda una particularitat respecte, posem, gener: juny és el mes no només dels inicis, sinó també dels retorns. I aquesta consciència de represa diferencial és del tot revitalitzadora. No són retorns decoratius, superficials, sinó cabdals: són retorns que hem de decidir si volem o no, que hem de descartar o conservar... Retorns que ens obliguen a prendre decisions. Aquests retorns són fruit de la relació que estableix el temps amb ell mateix, una relació de naturalesa circular. Aquesta vocació que té la vida per a correspondre's a ella mateixa, per a trobar certa coherència interna, és del tot entendridora. Juny és, per tant, un mes per resucitar, replantejar-se, refer i recosir. Entre allò prescit i allò predestinat, sempre juny com el lapse de temps en què s'han de prendre les decisions oportunes. Té aquest tarannà comparatístic, per dir-ho d'alguna manera, potencialment sagrat.
Retorn a Broch
No és pas menys important ni significatiu, d'entre tots aquests retorns de caràcter molt divers, el que m'ha menat de nou fins a La mort de Virgili, de Hermann Broch. Com si no n'hagués parlat a bastament: de fet, com si no n'hagués ni començat a articular mitja paraula, una i altra vegada em demana de rellegir-lo. És especialment la quarta part en què m'hi quedo concentrada, el capítol més inintel·ligible de tots. Llegida en veu alta, les paraules prenen el seu pes real: comencen a significar de forma expansiva, sòlida i intensa. És en aquest esclat en què agafen tota la seva brillantor, que esdevenen rutilants com estrelles solitàries.
Lectures de juny
Aquest juny, he llegit molt: m'he enamorat de Ragtime, d'E.L Doctorow, he retornat a La perla, d'Steinbeck, així com a Res de nou al front de l'oest, de Remarque, ensolcada per la descoberta de la brutor cruenta de Guerra, de Céline. També m'ha corprès l'angoixa de Desconhort, de Ramon Llull. He fet un tast de literatura contemporània, per tal que no es digui pas que hi soc al·lèrgica: Matar el nervi, d'Anna Pazos, i també Lapvona, d'Ottessa Moshfegh. D'entre tots, si em demanen què recordo, puc respondre que encara penso en l'acceleració de Ragtime i en les declamacions de Desconhort.
Tanmateix, ha estat, d'entre tots, el breu i esplèndid El retorn del soldat, de Rebecca West el relat que més m'ha absorbit, que més m'ha hipnotitzat, que m'ha deixat una petja més profunda. Sense parlar de la bellesa de la ploma de West, que és d'un barroquisme modernista del tot extraordinari, en una traducció de Francesc Parcerisas que li fa honor del tot, la història és la de d'una tria complicada: entre una vida somniada, retornada, possible novament, i una altra infeliç però que enfronta amb enteresa la veritat. Tot això, és clar, encapsulat en un únic batec de cor: tan sols fan falta unes pàgines per a revelar la petitesa de la felicitat, la seva misèria i, fins i tot, l'egoisme que pot arribar a comportar. L'obra de West no és còmoda: ens planteja que, a la vida, la felicitat no ha de ser la més gran aspiració. La nostra possibilitat més alta, que no deixa de ser la nostra responsabilitat, és estar a l'alçada del repte.
0 comentaris