🌋 Alguns apunts de lectura sobre CONVERSA A SICÍLIA, d'Elio Vittorini 🌋
L'omnipresència del RETORN és la necessitat del RENAIXEMENT
Això em fa retornar (!) a la idea de pelegrinatge, tan dúctil quan es tracta de parlar de literatura de viatges. El viatge, tot sovint, no és sinó la densitat interna de l'obra: el nostre viatge tot llegint-la. El nucli irradiant de sentit d'aquesta obra no comença sinó quan s'ha acomplert el trasllat físic, material, que fa anar el protagonista fins a la Sícilia de la seva infantesa: el retorn emocional, d'alguna manera, només pot començar quan s'ha exhaurit el retorn físic. Cada vegada que llegeixo fent esment de l'encreuament entre viatge i espiritualitat, més me n'adono que la majoria de viatges, els més trascendentals si més no, s'esdevenen segons les formes del pelegrinatge: la remuntada d'un riu, d'uns orígens, a la recerca d'una resposta. Els millors llibres d'aquesta mena de literatura són els que sotsobren la línia de l'esdeveniment a la d'aquestes turbulències anímiques, humanes (sense tampoc menystenir la trama, com passa en Moby Dick). Què poden ser sinó aquests furors abstractes?
Feia temps que durava i anava amb el cap cot. Veia declaracions estridents als diaris, i acotava el cap; veia uns quants amics, [...] i m’estava amb ells sense dir paraula, i acotava el cap. […] Mentrestant plovia i passaven els dies, els mesos, i jo tenia les sabates foradades, amb l’aigua que m’entrava a les sabates i no hi havia res més que això: pluja, carnatge en les declaracions del diaris, i aigua en les meves sabates foradades, amics muts, la vida en mi mateix com un son sord, i desesperança, calma.
No és també semblant a aquell novembre humit d'Ismael a Moby Dick?
Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m'afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets de la gent... aleshores m'adono que és ben hora d'anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala.
*** El paral·lelisme entre ambdues obres obeeix merament a una afinitat electiva personal, un entroncament afectiu: no estic apuntant vers cap interpretació obscura que tregui a la llum alguna semblança sorprenent.
La COMUNIÓ entre el PASSAT i el PRESENT i la la REALITAT i el SÍMBOL
No hi ha obra que sigui bona que pugui fer-se sense deixar el seu rastre d'ambigüitat. I no és que una obra hagi de ser inintel·ligible per a ser una bona obra, sinó que totes les bones obres, lluny d'un hermetisme volenterós, allò que fan és romandre en l'oscil·lació, sempre pendents d'una resolució final, esteses en una indeterminació que no és confusió, sinó només un dolç allargassament del plaer d'indecisió. La culminació sempre ha estat postposada.
És el cas de Conversa a Sicília, que confia no només en la fina línia que separa el passat del present per a dur el lector fins aquest llindar gris, sinó també en aquella que separa la realitat del símbol. La realitat pot esdevenir símbol i el símbol no existiria si no fos real. Allò que la majoria de gent ignora, emperò, és que la realitat del símbol no és una esfera purament simbòlica: el símbol existeix en la mateixa dimensió que el món que l'ha fet possible de pensar, d'igual manera que el passat no és evanescent, no és caprici ni un relativisme, sinó que té la mateixa consistència rica i sòlida d'allò que ens sembla més actual. Els personatges en aquesta novel·la ballen, també, en aquest moviment pendular: seria injust dir que uns són símbols i els altres són reals, car tota realitat està jaspiada de símbol, així com no hi ha un símbol que surti indeme del fet d'existir entre un món de carn i os. No hi ha pas somni, no hi ha pas onirisme: hi ha aquest somni enclavat en un món concret, hi ha aquest onirisme comprès en una circumstància particular.
La bellesa és un element distorsionador en aquest sentit. Tot sovint, quan trobem bellesa en algun lloc, tendim a deslocalitzar el fragment, sobrepujant-lo, creient-lo d'una naturalesa altra que no sigui aquesta barreja entre abstracció i materialitat. Però no és així: la bellesa no és pas quelcom apriorístic, sinó un resultat d'aquesta pertinença compartida a les dues esferes. En aquest sentit, si l'escena del diàleg amb el germà mort al cementiri és d'una gran bellesa, no és pas perquè sigui un fragment esqueixat del conjunt, una al·lucinació o quelcom similar, sinó perquè és la manera com la poesia es fa dins de la prosa, hi madura com si fos el pinyol que primer cal solidificar per a donar un centre a la polpa de la fruita... Aquest petit esqueix d'irrealitat, aquesta unça d'impossibilitat encabida en l'estretor de la realitat, que és unívoca però sobre la qual conservem el dret dels possibles i les hipòtesis, és tan real com la vida mateixa de Silvestro, el nostre protagonista. No hi ha món que no estigui estriat d'aquests moments d'intermitència del versemblant: és en aquestes escletxes on madura, foscament i amb paciència, la bellesa de la literatura.
El MAL del MÓN és MEU: la nostra RESPONSABILITAT respecte del DOLOR
Les obres tenen arrels en el món que les ha fet néixer. Això no les limita pel que fa a la seva possibilitat d'expansió a la crescuda, és a dir, de desplegar les seves branques cel enllà (qui sap quines alçades pot la força intrínseca de cadascuna assolir!). Això no obstant, sí que les fa, inevitablement, filles d'un temps i retraçables a aquests orígens. Allò que ens digui aquesta informació subterrània és tan vàlid/invàlid com pot ser la informació que ens donen les arrels respecte de les branques d'un arbre (és a dir, que no és determinant, però sí originària). En aquest cas, Conversa a Sicília no deixa enrere les circumstàncies tan fosques en què fou gestada: en aquest diàleg entre ment i vida que ha d'aspirar a ser la literatura, el llibre de Vittorini és un discurs que es (i ens) demana quina és la porció de mal que hem fet al món i com hem de restablir aquest equilibri sempre esquinçat que tampoc no podem descartar que s'hagi anat en orris per alguna acció nostra.
És tan senzill creure que res del que passa no és responsabilitat nostra i que, per tant, allò de dolent i cruel ens és, en el fons, aliè! Però com tot allò senzill, també és limitat i li manca la dimensionalitat que té tot allò fèrtil. Per a Vittorini, la vertadera valentia és prendre a càrrec un món tan fet malbé com, per exemple, el que li tocà viure a ell (recordem: la Itàlia de la darreria de la dècada dels 30). La culpa, per tant, és sempre nostra: a cada instant, nostra i mai més nostra que quan no ho és. L'esperança que hem de tenir és sentir-nos-en prou culpables com perquè ens esdevingui insuportable i, en aquest instant de sofriment íntim, començar a actuar: el ressorgiment de la fe en la nostra capacitat de guarir el món en el moment que guarim els altres. El món està ofès i cal dur el pit obert per tal que tots aquests destrets ens colpegin, un a un, amb tota la seva capacitat per a enfonsar-se i esberlar-nos. L'atrocitat, entesa com a redempció, ens dona la possibilitat d'entendre el dolor dels altres i ser conseqüents, és a dir, acabar estimant-nos. No n'hi ha d'altra: ens calen altres manaments.
Etna 🌋
0 comentaris