La terra sempre ha estat una manera de parlar de país. De fet, abans que hi hagués cap país, de primer hi havia terra. És ben natural per tant, que, per tal que hi hagi cap mena país, primer calgui situar-lo en una terra. Les fronteres no són sinó l'evidència d'això. Podríem parlar d'un procés singular pel qual els països arrelen en una terra concreta i, allà, creixen. Quin és el fruit d'aquesta floració del país, nodrit de la seva terra, sinó la llengua? La llengua no és sinó la part més llampant, més dolça, més flairosa i atraient de cada país, el fruit de la seva terra. En aquesta novel·la, tota l'estructura està pensada per a remetre'ns a la vida vegetal com a gran explicació dels moviments humans o, com a mínim, com a paral·lelisme útil per a esclarir les nostres motivacions. L'equivalent de la sang és, efectivament, la saba. Com podríem veure una flor sense pensar la seva bellesa referint-la a l'humana? No hi ha res més culturalment connotat que la rosa, deia Guillén.
Els capítols d'aquesta novel·la alternen molt hàbilment aquests dos mons: l'humà i el vegetal, però sense fer-los entrar en diàleg. Discorren ambdós paral·lelament i els seus punts de contacte, els seus trenatges, no són mai fruit d'una entesa, sinó d'una necessitat. El món de les flors, que se'ns ofereix en descripcions molt poètiques de diversos exemplars confegits segons els trets de personatges femenins diversos, és un món allunyat de la misèria que retraten els altres capítols, que no són sinó la narració de les desventures d'un jove soldat atrapat en una guerra perduda. Les descripcions de les flors, per bé que sempre es facin sota la mirada androcèntrica que hi endevina dones i anècdotes, són, més aviat, una fugida de la realitat. La natura esdevé un lloc neutre i fins i tot passiu, una mena d'oasi, on la guerra que s'està esdevenint i que també la destrueix, en el fons, no hi fa res. No hi ha res que pugui destruir la floració: una flor, i tant, però la capacitat de florir de la planta roman intocada. És curiós perquè les flors, en aquesta novel·la, s'associen a la cultura (el binomi opositiu de cultura i natura queda, d'alguna manera, dislocat, en tant que les flors són, efectivament, la cultura). Tot allò bo i bonic que encara queda en el nostre interior a pesar del conflicte troba un refugi i un bàlsam en la bellesa indiferent de les flors, en la possibilitat que ofereixen a la fantasia del protagonista. Aquestes flors són la cultura del seu país, un país que és mort però que mai no desapareixerà. Sempre queda l'oportunitat de renéixer si hi ha una terra que aculli les arrels de la planta. Així doncs, allà on vagi el protagonista en el seu exili, trobarà les mateixes flors que ell veia al seu país. La llengua és mòbil i, per tant, també ho és el país, una d'aquelles nacions oprimides que corren el risc de morir sense desaparèixer, de desaparèixer sense morir.
Pel protagonista, aquestes flors no són sinó un element altament erotitzat. En una mena de trasllat afectiu que, en el fons, no té res de subtil, les flors ajuden el protagonista a canalitzar la seva frustració més gran: el fet d'haver de morir enmig d'una guerra essent verge. El sexe, per tant, quedarà altament relligat en les flors i les diferents fesomies que li ofereixen a la seva imaginació voluptuosa. La natura és el lloc no només de la cultura, sinó de l'esperança que comporta aquesta cultura: la d'una vida plena pel protagonista, és a dir, una vida que li hagi fet conèixer el sexe. La mort, a l'altra banda, és a dir, la de la guerra, l'espera amb tota la seva duresa. I és per això que allò que oposa el protagonista a aquesta mort no és tant el sexe com a tal, sinó el desig d'intimitat. Hi ha una timidesa bategant i devota en la seva manera d'aproximar-se a les dones que és fruit d'una tendresa primerenca única. El desig del noi és adolescent, urgent i desesperat, però no és un desig que es pugui sadollar en el coit, sinó només en la delicada intimitat que comporta l'amor. Allò que l'obsessiona no és pas el sexe, sinó fer l'amor, és a dir, la intimitat que, en els moments més feliços, se'ns bada com, precisament, una flor oberta.
No es pot parlar d'una guerra sense parlar d'odi. L'odi és una cosa, diuen, que només és capaç de sentir un jove. Els vells senten altres coses, potser enveja, qui sap, però mai odi. Tal vegada és que estan massa cansats per a l'odi. En tot cas, el nostre protagonista no lluita ni per l'honor ni per ser un heroi... Lluita perquè odia. Aquest odi el deshumanitza, és cert, però alhora li dona, paradoxalment, l'esperança de fer mal als seus enemics, és a dir, aquells que estan anihilant el seu poble. El seu poble desapareix sota la crueltat de l'enemic i el protagonista no pot sinó reaccionar amb aquesta fúria cega que el fa trobar-se tantes vegades frec a frec amb la mort.
Aquest odi obliga el jove, així com els seus companys, a estar sempre en una posició de resistència. No tenen la llibertat d'escollir quina és la seva vida, perquè han nascut en un país oprimit i, per tant, els toca lluitar fins al final. Però la pregunta real que dona el punt més interessant a la novel·la és la que li fa el seu mestre: llibertat per a què? Llibertat per a viure una vida com qualsevol altra? El lloc on neixem escull la nostra mort. No és millor, si es neix en un país ocupat, donar la vida per aquesta lluita que no pas balafiar-la...? Al meu parer, aquest és el punt més punyent de la novel·la. Sense parlar-nos d'herois, ens demana què és allò que estem fent nosaltres ara i aquí: estem, de debò, triant? I si ho fem, ho fem conscients de la lluita que s'està lliurant? No hi ha un punt extremadament egoista en la llibertat en situacions com aquesta...?
Un darrer apunt que m'agradaria fer sobre la novel·la és que l'autor s'inspirà en el Caucas i el conflicte de Txetxènia per tal de perfilar l'atmosfera, però alhora hi ha traces evidents que el conflicte retratat és doble. És impossible llegir aquest llibre sense pensar en els tornaveus d'Occitània i, de retop, de Catalunya. Entenc que és per la branca de l'abeurament amb Txetxènia que arriba a l'argument tot l'assumpte del fanatisme religiós i els conflictes d'una societat, concretament, islàmica (el rigorós control dels sacerdots, els atemptats suïcides amb joves i nens, la idea dels màrtirs i d'un Paradís ple de recompenses, les lapidacions de dones adúlteres, la situació tan greu d'opressió de la dona, etc). Al meu parer, aquest element islàmic, combinat amb la topografia occitana i mediterrània, allunya la novel·la d'un impacte encara més gran al qual, de ben segur, podria aspirar per qualitat. L'autor afirma que ha volgut traslladar una guerra a una altra i, aleshores, superposar-les. Entenc que la intenció de l'autor sigui aquesta, pel que sembla, però traslladar no és superposar, sinó que és empeltar. Igual que les plantes, vaja. La novel·la hagués estat encara més incisiva sobre la situació del nostre present si, en comptes de barrejar-hi elements estranyadors per estrangers, hagués jugat del tot amb els elements propis del seu país. Introduint aquestes pinzellades alienes a la nostra cultura, en el fons, s'està oferint al lector una distància salvadora amb tot aquest caos bèl·lic. La pregunta real és: per què no? Per què no podria ser el nostre cas, aquest? Coses així, és a dir, una guerra i la destrucció del poble que la lluita només passen en llocs determinats, oi? La resposta és que hauria de donar el llibre és que no, i, per tal de respondre d'aquesta manera, l'atmosfera hauria de ser absolutament occitana, mediterrània, Només així se'ns podria fer veure que el fet que no hi hagi trets ara no vol dir que un conflicte similar no s'estigui esdevenint també aquí. La distopia, fet i fet, hauria d'eliminar la distància tranquil·litzadora i no donar-nos refugi en una alteritat llunyedana. En aquest cas, tinc la sensació que el vector de Txetxènia serveix com a punt de fuga. La distopia ha de fer que sigui el nostre món el que s'enfonsi, no pas el dels altres. Si s'hagués emprat aquí la distopia de debò, és a dir, cenyint-se a la topografia occitana i l'ambientació mediterrània, la novel·la hagués tingut una profunditat encara més ben aconseguida en el terreny del comentari polític del nostre present.
0 comentaris