La terra sempre ha estat una manera de parlar de país. De fet, abans que hi hagués cap país, de primer hi havia terra. És ben natural per tant, que, per tal que hi hagi cap mena país, primer calgui situar-lo en una terra. Les fronteres no són sinó l'evidència d'això. Podríem parlar d'un procés singular pel qual els països arrelen en una terra concreta i, allà, creixen. Quin és el fruit d'aquesta floració del país, nodrit de la seva terra, sinó la llengua? La llengua no és sinó la part més llampant, més dolça, més flairosa i atraient de cada país, el fruit de la seva terra. En aquesta novel·la, tota l'estructura està pensada per a remetre'ns a la vida vegetal com a gran explicació dels moviments humans o, com a mínim, com a paral·lelisme útil per a esclarir les nostres motivacions. L'equivalent de la sang és, efectivament, la saba. Com podríem veure una flor sense pensar la seva bellesa referint-la a l'humana? No hi ha res més culturalment connotat que la rosa, deia Guillén.
Els capítols d'aquesta novel·la alternen molt hàbilment aquests dos mons: l'humà i el vegetal, però sense fer-los entrar en diàleg. Discorren ambdós paral·lelament i els seus punts de contacte, els seus trenatges, no són mai fruit d'una entesa, sinó d'una necessitat. El món de les flors, que se'ns ofereix en descripcions molt poètiques de diversos exemplars confegits segons els trets de personatges femenins diversos, és un món allunyat de la misèria que retraten els altres capítols, que no són sinó la narració de les desventures d'un jove soldat atrapat en una guerra perduda. Les descripcions de les flors, per bé que sempre es facin sota la mirada androcèntrica que hi endevina dones i anècdotes, són, més aviat, una fugida de la realitat. La natura esdevé un lloc neutre i fins i tot passiu, una mena d'oasi, on la guerra que s'està esdevenint i que també la destrueix, en el fons, no hi fa res. No hi ha res que pugui destruir la floració: una flor, i tant, però la capacitat de florir de la planta roman intocada. És curiós perquè les flors, en aquesta novel·la, s'associen a la cultura (el binomi opositiu de cultura i natura queda, d'alguna manera, dislocat, en tant que les flors són, efectivament, la cultura). Tot allò bo i bonic que encara queda en el nostre interior a pesar del conflicte troba un refugi i un bàlsam en la bellesa indiferent de les flors, en la possibilitat que ofereixen a la fantasia del protagonista. Aquestes flors són la cultura del seu país, un país que és mort però que mai no desapareixerà. Sempre queda l'oportunitat de renéixer si hi ha una terra que aculli les arrels de la planta. Així doncs, allà on vagi el protagonista en el seu exili, trobarà les mateixes flors que ell veia al seu país. La llengua és mòbil i, per tant, també ho és el país, una d'aquelles nacions oprimides que corren el risc de morir sense desaparèixer, de desaparèixer sense morir.
Pel protagonista, aquestes flors no són sinó un element altament erotitzat. En una mena de trasllat afectiu que, en el fons, no té res de subtil, les flors ajuden el protagonista a canalitzar la seva frustració més gran: el fet d'haver de morir enmig d'una guerra essent verge. El sexe, per tant, quedarà altament relligat en les flors i les diferents fesomies que li ofereixen a la seva imaginació voluptuosa. La natura és el lloc no només de la cultura, sinó de l'esperança que comporta aquesta cultura: la d'una vida plena pel protagonista, és a dir, una vida que li hagi fet conèixer el sexe. La mort, a l'altra banda, és a dir, la de la guerra, l'espera amb tota la seva duresa. I és per això que allò que oposa el protagonista a aquesta mort no és tant el sexe com a tal, sinó el desig d'intimitat. Hi ha una timidesa bategant i devota en la seva manera d'aproximar-se a les dones que és fruit d'una tendresa primerenca única. El desig del noi és adolescent, urgent i desesperat, però no és un desig que es pugui sadollar en el coit, sinó només en la delicada intimitat que comporta l'amor. Allò que l'obsessiona no és pas el sexe, sinó fer l'amor, és a dir, la intimitat que, en els moments més feliços, se'ns bada com, precisament, una flor oberta.
No es pot parlar d'una guerra sense parlar d'odi. L'odi és una cosa, diuen, que només és capaç de sentir un jove. Els vells senten altres coses, potser enveja, qui sap, però mai odi. Tal vegada és que estan massa cansats per a l'odi. En tot cas, el nostre protagonista no lluita ni per l'honor ni per ser un heroi... Lluita perquè odia. Aquest odi el deshumanitza, és cert, però alhora li dona, paradoxalment, l'esperança de fer mal als seus enemics, és a dir, aquells que estan anihilant el seu poble. El seu poble desapareix sota la crueltat de l'enemic i el protagonista no pot sinó reaccionar amb aquesta fúria cega que el fa trobar-se tantes vegades frec a frec amb la mort.
Aquest odi obliga el jove, així com els seus companys, a estar sempre en una posició de resistència. No tenen la llibertat d'escollir quina és la seva vida, perquè han nascut en un país oprimit i, per tant, els toca lluitar fins al final. Però la pregunta real que dona el punt més interessant a la novel·la és la que li fa el seu mestre: llibertat per a què? Llibertat per a viure una vida com qualsevol altra? El lloc on neixem escull la nostra mort. No és millor, si es neix en un país ocupat, donar la vida per aquesta lluita que no pas balafiar-la...? Al meu parer, aquest és el punt més punyent de la novel·la. Sense parlar-nos d'herois, ens demana què és allò que estem fent nosaltres ara i aquí: estem, de debò, triant? I si ho fem, ho fem conscients de la lluita que s'està lliurant? No hi ha un punt extremadament egoista en la llibertat en situacions com aquesta...?
Un darrer apunt que m'agradaria fer sobre la novel·la és que l'autor s'inspirà en el Caucas i el conflicte de Txetxènia per tal de perfilar l'atmosfera, però alhora hi ha traces evidents que el conflicte retratat és doble. És impossible llegir aquest llibre sense pensar en els tornaveus d'Occitània i, de retop, de Catalunya. Entenc que és per la branca de l'abeurament amb Txetxènia que arriba a l'argument tot l'assumpte del fanatisme religiós i els conflictes d'una societat, concretament, islàmica (el rigorós control dels sacerdots, els atemptats suïcides amb joves i nens, la idea dels màrtirs i d'un Paradís ple de recompenses, les lapidacions de dones adúlteres, la situació tan greu d'opressió de la dona, etc). Al meu parer, aquest element islàmic, combinat amb la topografia occitana i mediterrània, fa que la novel·la redueixi un impacte encara més gran al qual, de ben segur, podria aspirar per qualitat d'escriptura, per gosadia i per força de proposta, si deixés el vector occità i mediterrani més marcat i, en canvi, diluís l'element al·lògen. Traslladar una guerra a una altra i superposar-les, pensar-les conjuntament, empeltar... Igual que les plantes, vaja. La novel·la, sense barrejar-hi aquests elements estranyadors per estrangers, podria haver jugat del tot amb els elements propis del seu país. Menys pinzellades alienes, en el fons, haurien ajudat a no donar per feta aquesta distància que el lector sent amb el caos bèl·lic. La pregunta real és: per què no? Per què no podria ser el nostre cas, aquest? Trobo que el llibre repujaria si hi hagués una atmosfera plenament, absolutament occitana, mediterrània. Només així se'ns podria fer veure que el fet que no hi hagi trets ara no vol dir que un conflicte similar no s'estigui esdevenint també aquí, en el fons, i que el fet que s'esdevingués tant de temps enrere no implica que no se'n notin, encara, els tornaveus. La novel·la hauria d'eliminar la distància, no donar-nos refugi. En aquest cas, Sang i saba segueix essent efectiva, impactant i memorable, però ho hauria estat encara més, penso, si s'hagués emprat aquí la proximitat de debò, és a dir, cenyint-se a la topografia occitana i l'ambientació mediterrània que ens caracteritzen, fins i tot fent-la flotar en l'atemporalitat i la vaguetat de coordenades en què es proposa de mantenir-se la novel·la, sense fer gaire explícita la situació particular, jugant a estrènyer i afluixar els referents. Per què s'opta per aquest element d'entrecreuament de croades? La croada contra Occitània hi és, és clar, però l'element de distància que implica el món cultural de Txetxènia fa que no sigui del tot nostra, aquesta primera aproximació al conflicte.
Hi entren dos elements, en una possible explicació de l'elecció d'aquesta distància: un és, efectivament, la llibertat mateixa de l'autor, de poder situar aquest conflicte allà on li plagui, d'entroncar-los tal com l'abelleixi. És clar que sí: la novel·la funciona fins i tot així, també. L'altra, és clar, és el fet que, així com en la vida, la literatura no pot obviar el dolor: perquè si, d'una banda, aquest element de llunyania és un element que distancia d'una realitat que colpeix i és punyent, alhora, és, qui sap, prou necessari per tal de parlar d'una situació que, altrament, es fa insuportable quan cal viure a pròpia pell. Pot una guerra diferent dir-nos alguna cosa de la violència concreta que patim? Sí, és clar i, de fet, pot ajudar-nos fins i tot a esclarir-la. Potser es tracta d'apuntar a una universalitat dels conflictes... una universalitat que, alhora, retorna a la nostra problemàtica concreta.
Sang i saba és molt bona novel·la, vull deixar-ho consignat, però ho és, precisament, perquè ens planteja una pregunta oberta sobre quina és la matriu, la possibilitat i la missió de qualsevol novel·la en la mesura que està situada en un temps, en un context i en unes coordenades determinades. L'enclavament contextual de la novel·la sempre ha d'implicar un arrelament que li permeti créixer cap endalt. En aquest cas, Sang i saba ho aconsegueix, és clar, perquè parla de temes tan humanament compartits com la mateixa sang i la mateixa saba, però alhora ens deixa al llindar de la pregunta: què podríem fer, ara i aquí? Què implica, ara i aquí, aquesta sang i aquesta saba?
Sempre, és clar, emperò, quan hom és novel·lista, queda l'escrúpol sanitós de plantejar-se preguntes justes i injustes amb un objecte. Fins a quin punt imaginar si una novel·la no hauria pogut ser escrita diferentment del que realment ho està no és, en el fons, projectar una novel·la pròpia que parteixi de la lectura feta, radicalment pròpia, també...? I aquí rau, fet i fet, la productivitat per a l'escriptura de tota lectura. Potser la manera de saber si una obra paga la pena és deixar constància de les espurnes que desvetlla en el nostre pensament sempre obert respecte del món que ens retornen aquelles pàgines.
0 comentaris