Quadern / agost

Ha estat un agost autèntic: un mes sense altra perspectiva que la successió dels dies. L'agost és l'equivalent d'aquella frase que demana: "Quan perds el poder i segueixes vivint, en què et converteixes?" És a dir, quan perdem de vista la multtiud de tasques a completar amb què ens anestesia la rutina tot proporcionant-nos la sensació d'estar vivint en una progressió, en què ens convertim? Aquesta és la qüestió que ens planteja l'agost i sovint ho fa amb la calma i la displicència d'algú que ens incomoda però per al qual el nostre malestar no significa res. És el nostre problema, l'agost. Enguany, l'he encarat el millor que he pogut, és a dir, he escrit, és clar, però, també i sobretot, he llegit. Feia temps que no m'abocava a llegir així, amb aquesta pau que em permet explorar llibres que mai no hauria agafat si no fos per l'ensopiment. Aquesta mena d'experiència de lectura té quelcom d'adolescent, d'aquella època en què t'ho empassaves tot amb una diligència i un entusiasme infatigables. No existien estius més feliços que els avorrits, quan tots els llibres de la prestatgeria, fins i tot els més anodins, eren una possibilitat. La llibertat d'encara no tenir un criteri prou sòlid, la meravella d'estar formant, encara, un gust... 

En tot cas, els rumors són certs: he llegit molt aquest agost. Han estat lectures molt diverses, una mica insospitades, potser fins i tot algunes que no fan gaire per a mi, però fetes amb l'avidesa de, precisament, tenir prou temps, per una vegada!, per a deixar de ser jo. Quantes vegades temporades com aquesta, de tranquil·litat, en què sembla que el món s'hagi despreocupat gairebé totalment de nosaltres, ens salven d'allò que ens esforcem a acomplir? Agostos com aquest no són una renúncia a la determinació, sinó una treva. El ventre de l'agost és aquesta treva. Ens desempallega de la il·lusió que som importants per a algunes persones. Ens obliga a entendre que, probablement, no hi ha cap diferència entre existir i no existir. Una petita mort, breu però viscuda intensament, just abans de renéixer, al setembre. L'agost és arribar a aquell punt de l'any en què ens fem conscients del fet esgarrifós que estem sols i que no podem ser sinó allò que som un cop tothom ha marxat a viure les seves vides, aquelles que no ens inclouen. 

Aquesta existència en aquest buit és molt beneficiosa en el fons. Ens ajuda a entendre les proporcions correctes d'allò que realment ens afecta i allò que no ho fa. És el nostre mes de repòs i relaxació, un afluixament que es paga amb lucidesa. Què em parla i què no ho fa? L'agost és un moment perfecte per a discernir l'essencial de l'accidental. Tanmateix, no ha de dur-nos desesperança, això de descobrir-nos tan petits. Aquest replegament vers les nostres arrels ens permet comprendre-ho tot com un organisme viu. Tot està unit per un nexe sòlid i comú, i les articulacions, flexibles i sanes, l'ondulen i ens fan arribar més lluny, precisament perquè en formem part. No podem ser extirpats de la vida, en realitat, sinó que ens hi hem entrellaçat de la mateixa manera que estem units al nostre cos. De què serviria aquesta consciència d'unitat i de pertinença si, adesiara, no arribés l'agost per donar-li una batzegada? 

Entre d'altres, he estat llegint Tolstoi i, en particular, el seu What is art?, que és un petit assaig que escrigué a les acaballes de la seva vida intentant definir què era l'art. Com tot en Tolstoi, l'art no és sinó allò essencialment sant. No m'acaba de convèncer, per motius evidents, el rigorisme moral de Tolstoi, a qui qualsevol autor li sembla poc menys que un paràsit decrèpit en relació a la connexió espiritual directa de l'art religiós medieval. I, no obstant això, hi ha quelcom de real en la seva exigència de valor, és a dir, d'experiència viscuda i compresa a través del treball artístic, que m'atreu i, fins i tot, podria dir que hi combrego. La seva manera d'entendre l'art és estretíssima i, al meu parer, tacada d'una borina romantitzadora que eleva l'art popular com si fos un remei contra el refinament i, per tant, contra la decadència dels nostres temps (com si, d'altra banda, aquestes divisions tinguessin cap sentit, a aquestes alçades). El seu cel, com el de tots els místics, està buit i és inhòspit. Però no deixa de ser cert el seu cru diagnòstic: l'art que ell viu (i no parlem ja de l'actual!) és fet per a la decoració banal, per al pur i intrascendent plaer estètic, i, per tant, no és sinó una font de perversió de la nostra possibilitat d'expressar-nos en el punt més alt de l'existència i compartir-lo. L'entreteniment ens aïlla, perquè sanciona la nostra soledat donant-li una falsa aparença festiva. La fermesa amb què Tolstoi expressa tot aquest entramat és un dels motius, i no segurament el menor, pel qual ens fascina. M'agradaria aprofundir en les seves darreres obres, de ben segur. 

També he estat aprofundint en l'Eneida, de Virgili, l'August, de John Williams i La revolució romana, de Ronald Syme, amb la intenció d'anar bastint idees al voltant de Hermann Broch i la seva obra La mort de Virgili. I no m'he oblidat pas de Nikos Kazantzakis, un altre dels meus centres de gravetat, darrerament, i tot just a les acaballes d'agost he enllestit la lectura de les seves Ànimes trencades, que escrigué a París als vint-i-quatre anys. Hi ha quelcom de sacríleg en llegir l'obra d'un autor tan important quan l'escrigué pels volts de la teva edat: és com si miressis per un espiell i tinguessis, de sobte, la visió de la intimitat d'algú que admires. Tots som, emperò, humans: fins i tot l'autor de L'última temptació de Crist passà una època de trobar-se profundament sol, trist i perdut a París entre les idees nietzscheanes. Aquesta humanitat tan propera que he sentit en llegir-lo encara de tan jove i immadur, tan lluny encara del seu cim literari, tanmateix, ha fet que la seva grandesa no em resulti sinó més admirable. 

També he dedicat un parell de dies a En els espadats de marbre, d'Ernest Jünger, una obra que et deixa molt descol·locat i que, tanmateix, et força a acabar-la per la intensitat d'un llenguatge elevat fins a un grau de preciosisme extrem, una mica poc germànic i, alhora, del tot germànic. No sé ben bé com explicar-ho... El cas és que Jünger aposta per un manierisme absolut que esclata en una mena de novel·la de suposició, una distopia reflexiva que frega la fantasia, però mai no acaba de sortir del seu marc d'irrealitat, el que ella mateixa ha dibuixat. En aquest sentit, el títol complex perfectament la funció de donar la impressió correcta sobre llibre, tant de la trama com de l'estil. És una obra brillant i pura com el marbre, i alhora perillós i amenaçador com si els blocs es drecessin en, precisament, un espadat.